ARSENDA
Arsenda, dona d’Arnau Mir de Tost, és una dona noble, filla i muller de cavaller. Sembla que venia de Talteüll, al Rosselló, de la família de Bernat de Fluvià. El seu testament, dictat el 1068, és una font important per comprendre la vida quotidiana a l’edat mitjana.
La tenim documentada per primer cop al costat d’Arnau en un document del 1033. Es tracta de l’escriptura de venda del Castell de Llordà feta pels comtes d’Urgell, Ermengol II i Constança, a favor d’Arnau Mir i Arsenda. Primer van viure tots dos als seus feus dels Pirineus. Després van conquerir i repoblar la vall d’Àger. Un mes abans de morir Arsenda, tots dos firmen una important donació a l’església de Sant Pere d’Àger. I és que tots dos es consideren, junts, conquistadors, repobladors i edificadors.
Arsenda va tenir cinc filles i dos fills, dels quals van sobreviure dues filles, Letgarda, casada amb els vescomte de Girona, i Valença, que és per matrimoni comtessa del Pallars Jussà.
Parlem d’una dona sensible i culta, rodejada de perills i luxes en els seus castells de la frontera, i amb un sentit molt personal de la religiositat, la fidelitat, l’amor i el poder. En podem deduir la personalitat mitjançant el seu testament: veient propera la mort, Arsenda decideix redactar les seves darreres voluntats el 23 de maig de 1068. En aquest text fa un balanç de la seva vida, dels seus pecats i dels seus béns.
EL TESTAMENT
Document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó que recull les darreres voluntats dictades per Arsenda d’Àger. Com que veu propera la mort, l’esposa d’Arnau Mir de Tost dicta el testament el 23 de maig del 1068.
En aquest text fa un balanç de la seva vida, dels seus pecats i dels seus béns. En general, el balanç és positiu. Sabem que Arsenda ha estudiat i ha llegit les Sagrades Escriptures perquè pensa, dicta i signa el testament.
Pretén distribuir els seus béns terrenals. Per això no pot imposar allò que vol, perquè malgrat que és noble, és dona. Per això fa servir verbs com “demano”, “recordo”, “suplico”… Res a veure amb el to imperatiu que, en canvi, farà servir el seu marit. Gairebé tot són oracions condicionals, de voluntat o desig. La seva autoritat femenina no s’afirma en imperatiu, sinó en base a la confiança: als vassalls, per la fidelitat que li deuen, al seu marit li prega en nom de l’amor…
El testament d’Arsenda, per tant, ens permet intuir la mentalitat i els sentiments d’una dona del s. XI.
La tenim documentada per primer cop al costat d’Arnau en un document del 1033. Es tracta de l’escriptura de venda del Castell de Llordà feta pels comtes d’Urgell, Ermengol II i Constança, a favor d’Arnau Mir i Arsenda. Primer van viure tots dos als seus feus dels Pirineus. Després van conquerir i repoblar la vall d’Àger. Un mes abans de morir Arsenda, tots dos firmen una important donació a l’església de Sant Pere d’Àger. I és que tots dos es consideren, junts, conquistadors, repobladors i edificadors.
Arsenda va tenir cinc filles i dos fills, dels quals van sobreviure dues filles, Letgarda, casada amb els vescomte de Girona, i Valença, que és per matrimoni comtessa del Pallars Jussà.
Parlem d’una dona sensible i culta, rodejada de perills i luxes en els seus castells de la frontera, i amb un sentit molt personal de la religiositat, la fidelitat, l’amor i el poder. En podem deduir la personalitat mitjançant el seu testament: veient propera la mort, Arsenda decideix redactar les seves darreres voluntats el 23 de maig de 1068. En aquest text fa un balanç de la seva vida, dels seus pecats i dels seus béns.
EL TESTAMENT
Document guardat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó que recull les darreres voluntats dictades per Arsenda d’Àger. Com que veu propera la mort, l’esposa d’Arnau Mir de Tost dicta el testament el 23 de maig del 1068.
En aquest text fa un balanç de la seva vida, dels seus pecats i dels seus béns. En general, el balanç és positiu. Sabem que Arsenda ha estudiat i ha llegit les Sagrades Escriptures perquè pensa, dicta i signa el testament.
Pretén distribuir els seus béns terrenals. Per això no pot imposar allò que vol, perquè malgrat que és noble, és dona. Per això fa servir verbs com “demano”, “recordo”, “suplico”… Res a veure amb el to imperatiu que, en canvi, farà servir el seu marit. Gairebé tot són oracions condicionals, de voluntat o desig. La seva autoritat femenina no s’afirma en imperatiu, sinó en base a la confiança: als vassalls, per la fidelitat que li deuen, al seu marit li prega en nom de l’amor…
De la lectura del testament es veu que els béns mobles són de tots dos, meitat i meitat. En canvi, les seves joies i els seus vestits només li pertanyen a ella. Dels béns immobles només considera pròpiament seus els castells rebuts del seu marit com a regal de noces. Descriu cada objecte amb deteniment, els colors dels vestits… i el joc d’escacs que deixa al seu marit. És un objecte valuós, tallat en cristall de roca, d’origen àrab, potser part d’un botí.
El testament d’Arsenda, per tant, ens permet intuir la mentalitat i els sentiments d’una dona del s. XI.
Posted by
at
22:08:09
