Castell de Llordà

 

La figura d’Arnau Mir de Tost esdevé una fita dins la història de Catalunya del segle XI principalment pel seu paper en el procés de reconquesta i repoblació de la zona fronterera entre els comtats cristians i els regnes de taifes.

Segons les dades que ens aporta la documentació, aquest personatge fou un destacat cabdill militar, que va comptar amb la  confiança dels comtes d’Urgell –durant la minoria d’edat d’Ermengol IV va regir aquest comtat junt amb el vescomte de Castellbó-   però també dels comtes de Barcelona, Pallars i dels reis d’Aragó. D’aquesta manera Arnau Mir de Tost dirigí nombroses campanyes militars amb les seves hosts cap a territori sarraí aconseguint nombroses victòries.

Arnau Mir de Tost mantingué bones relacions amb els estaments eclesiàstics rebent, de mans dels bisbes, moltes parròquies i esglésies. La seva religiositat el portà a construir esglésies i canòniques, entre les quals destaca Sant Pere d’Àger a la que va dotar generosament convertint-la en una seu rica i en el punt central dels seus dominis.

La relació amb comtes i bisbes i les seves empreses militars van permetre l’engrandiment de les possessions d’aquest senyor feudal fins a convertir-lo en un terratinent i un noble de primer ordre. Coneixem un important nombre de conjunts monumentals vinculats a la figura d’Arnau Mir de Tost. Gran part d’aquest patrimoni constituït principalment per castells i esglésies ha pervingut fins als nostres dies, alguns d’ells com Mur, Àger, Llordà o Lluçars conservant gran part de l’estructura original del segle XI i en un excel·lent estat de conservació.

D’aquest noble urgellès conservem un important volum de documentació original que ens permet conèixer els principals capítols de la seva vida. Per altra banda, aquests documents ens donen la informació de quines eren les seves possessions, el moment exacte de la conquesta, el tipus de propietat i altres dades privades i públiques del personatge. 

La documentació que es conserva d’aquest període, contrastada amb les fonts materials que han perdurat en el temps, ens permeten conèixer alguns capítols de la vida d’Arnau Mir de Tost.

Alguns autors s’han referit a aquest personatge en les seves obres. D’entre aquests destacariem: Lladonosa, que li dedica un petit monogràfic, Fité i Sanahuja, que han publicat obres centrades en el nucli d’Àger amb referències constants al seu fundador, Araguas que ha portat a terme un interessant treball de recerca sobre el territori de frontera en aquest període, i medievalistes tant destacats com Bonnassie, Sobrequès o Abadal que tracten aquest personatge a les seves obres. De totes formes, caldria obrir noves vies d’investigació, tenint sempre en compte les publicacions existents, per tal d’aprofundir en la figura d’Arnau Mir de Tost.

Després de l’arribada dels musulmans, l’any 711, i del ràpid procés de conquesta que aquests havien protagonitzat, la Península Ibèrica quedà dividida en dos espais: la zona d’establiment sarraí, que correspondria al regne d’Al-Àndalus, i els focus de resistència cristiana limitats a la part nord peninsular, el regne d’Astúries, i una part del territori català. Els cristians refugiats a la zona catalana cercaren l’ajut dels francs per lluitar contra l’ofensiva musulmana, integrant-se així, com a zona fronterera, a l’Imperi Carolingi, formant l’anomenada Marca Hispànica.

El territori de la Catalunya Vella es dividí en comtats al capdavant dels quals hi havia un comte, primer designat pels monarques francs i més endavant esdevenint aquest un títol hereditari. En temps de Borrell II, comte de Barcelona, els comtats assoliren la independència del regne franc i començaren una etapa d’autogovern liderat pel comte barceloní. Des dels comtats es portaren a terme campanyes militars per tal d’evitar que els sarraïns penetressin a la zona cristiana i, sobretot, per intentar guanyar terreny i reconquerir de nou el territori.

En els darrers anys del segle X, el comtat d’Urgell, havent estat durant un temps sota la sobirania de la casa comtal de Barcelona, tornà a separar-se en la figura d’Ermengol I (922-1010), fill de Borrell II. Relacionats amb aquest comte trobem el senyor de Tost, Mir, i el seu fill Arnau Mir.

La família d’Arnau Mir de Tost té els seus orígens entorn de la senyoria de Tost, un antic feu situat al nord d’Organyà, ben a prop de la Seu d’Urgell. Els pares d’Arnau, Mir i Sança, tingueren, segons la documentació, tres fills: Arnau, Gerbega i Bernat. Gerbega es va casar amb un vescomte del casal de Castellbó anomenat Mir d’Urgell i Bernat arribà a ser ardiaca de l’església de Santa Maria d’Urgell. Aquest últim deuria morir bastant jove, ja que conservem el seu testament que data del 1027.

Desconeixem la data exacta del naixement d’Arnau, però es conserva un document de l’any 1019 en el qual apareix com a testimoni d’una donació a l’església de Sant Miquel de Montmagastre, la qual cosa suposaria que en aquest moment ja hauria arribat a la majoria d’edat.

L’any 1032 (1031?) fou, probablement, la data del seu matrimoni amb Arsenda. Sobre aquest fet no tenim proves concretes, però coneixem un document de l’any 1033, on ja apareixen firmant com a cònjuges en la compra del castell de Llordà. Segons Lladonosa, Arsenda provenia d’una família de cavallers vassalls del comtat d’Urgell, probablement de Montanissell. Però altres autors, Domènec Sangès i Fité, afirmen que Arsenda provenia de la família de Bernat Fluvià, els antics senyors de Taltahull, basant-se en els beneficiaris citats en el testament d’Arsenda. Cal destacar la importància de la figura de l’esposa d’Arnau, ja que es conserven una gran quantitat d’escriptures signades pel matrimoni, la qual cosa demostraria la influència que aquesta tindria a l’hora de prendre decisions junt amb el seu marit.

Pels testaments d’ambdós sabem que tingueren cinc filles i dos fills, dels quals arribarien a la majoria d’edat Guillem, tot i que aquest morí jove, i Ledgarda i Valença, que es convertiren en pubilles del senyor de Tost. Ledgarda la gran, es va casar amb el vescomte de Girona Ponç Guerau de Cabrera i el seu fill fou el successor del patrimoni patern. Pel que fa a Valença, va contraure matrimoni amb el comte de Pallars Ramon V l’any 1055. De les filles mortes en la infantesa només coneixem el nom d’una, Sança, i de les altres dues el desconeixem. Per últim, Arnau, el primogènit, va morir jove.

Les primeres gestes portades a terme per Arnau Mir de Tost, al costat del comte Ermengol II, en temps de la fitna musulmana i aprofitant la revolució anticalifal (1031) que motivà la caiguda d’Hixem III, suposaren la travessa de la imponent mola del Montsec i l’arribada a la vall d’Àger. En aquest moment es varen prendre els castells sarraïns de Sant Llorenç de la Roca, Claramunt, Montaspre, l’Ametlla, Oroners, Sant Oïsme, etc.

Posteriorment, Arnau participà en la campanya de Santa Linya, al costat del comte d’Urgell i en les campanyes de Cubells i Camarassa al costat del comte de Barcelona. Pel que fa la zona de la Ribagorça, regida pel rei d’Aragó, va ser conquerida per les hosts d’Arnau Mir de Tost en una guerra contra Muctàdir de Saragossa. La campanya de Ribagorça acabà l’any 1063 quan Arnau aconseguí Estopanyà i Canyelles i finalment el castell de Casserres, que conservà en feu. Un any després Arnau participà en la croada contra Barbastre, fent costat a Ermengol III, el qual morí en la contraofensiva dels àrabs.

El procés de reconquesta va suposar per Arnau Mir de Tost un engrandiment de les seves propietats. D’aquesta manera, a part dels castells del patrimoni familiar, com el de Tost, va rebre de mans dels comtes d’Urgell i de Barcelona com a premi pels seus serveis en la guerra, serien exemples: Montmagastre, Camarassa, Cubells o Pilzà i altres els conquerí, com el d’Àger, Claramunt o Corçà, i d’altres els comprà, com el de Montanisell o Llordà. També tingué sota el seu poder un important nombre d’esglésies i parròquies que no trigà en incorporar al patrimoni de Sant Pere d’Àger.

Arnau Mir de Tost va portar a terme diverses accions per tal de consolidar el seu poder a les terres reconquerides: per una banda, es va encarregar de la repoblació del territori, atorgant cartes de franquesa als nous pobladors, n’és un clar exemple la carta de repoblació de la vila de la Règola datada del 1049; per altra banda, va promoure l’artigament de les terres ermes; i, per últim, es varen construir torres i reconstruir castells per defensar els nous establiments i es varen edificar esglésies per tal de difondre el Cristianisme arreu. D’aquesta manera es donava forma jurídica al repoblament i s’instaurava una jerarquia eclesiàstica, establint parròquies en el territori.

A la documentació de l’època trobem un gran nombre de donacions de terres, alous, cases, etc. portades a terme per Arnau i Arsenda als nouvinguts i també als qui combateren al seu costat. Les concessions es feien per aprisió, com havien fet els comtes de Barcelona en el repoblament de la plana de Vic i el Berguedà temps enrera. Per altra banda, es van fer un alt nombre de donacions a la canònica de Sant Pere d’Àger, que va esdevenir el centre d’aquesta unitat política i religiosa, que més endavant es convertiria en vescomtat, sobretot a partir de l’any 1060 quan va rebre una butlla del papa Nicolau II que suposaria la dependència directa de la Santa Seu.

Ermengol II morí d’any 1038 i el seu fill, Ermengol IV, va permetre a Arnau Mir de Tost obrar amb tota llibertat. El magnat urgellenc va regir el comtat, junt amb el vescomte de Castellbò, durant la minoria d’edat del següent comte, Ermengol IV. Però la submissió a la casa comtal d’Urgell no impedí que el senyor d’Àger tingués una autonomia gairebé sobirana dins de les terres del futur vescomtat.

Arnau i Arsenda gaudiren de molt bones relacions amb els comtes d’Urgell, Pallars i Barcelona, així com amb els reis d’Aragó. També tingueren cura de les relacions amb destacats membres de l’església com Sant Ermengol o el bisbe Eriball d’Urgell. Aquestes bones avinences li permeteren a Arnau aquella llibertat de moviments i independència d’acció en cada una de les empreses i fundacions que portà a terme.

Conservem el testament d’Arnau i Arsenda que ens aporten dades molt interessants i ens permeten conèixer quin era el seu patrimoni abans de la seva mort. Tant en el testament d’Arsenda, datat del 1068, com en el d’Arnau, del 1072, trobem nombroses donacions de béns (castells, terres, esglésies, etc.) a familiars i col·laboradors, així com a centres religiosos (esglésies, catedrals, monestirs i santuaris). Per altra banda, conservem un inventari de béns fet per Arnau abans d’anar de pelegrinatge a Sant Jaume, de Galícia, en el qual es descriuen fidelment els mobles, vaixella i altres atuells que posseïa el castell d’Àger.

Després de la seva mort, Arnau fou enterrat a la col·legiata de Sant Pere junt amb la seva esposa i el seu fill Guillem. Al segle XIV, les seves despulles es varen traslladar a un sarcòfag d’alabastre, amb la seva estàtua jacent. Però, durant la Guerra dels Set Anys l’església de Sant Pere d’Àger fou utilitzada com a caserna militar i el sepulcre d’Arnau fou profanat i les despulles que se salvaren traslladant-se a l’església de Sant Vicenç d’Àger.

En el seu testament Arnau nomena vescomtes d’Àger a la seva filla Ledgarda i el seu espòs Ponç Guerau de Cabrera. De fet, aquest matrimoni suposà la creació del vescomtat i el primer en obtenir el títol de vescomte pròpiament fou el fill d’ambdós: Guerau Ponç, nét d’Arnau Mir de Tost, qui el va substituir en la seva tasca militar al costat dels comtes d’Urgell.